viernes, 28 de febrero de 2014

sábado, 4 de enero de 2014

Madrugada



Me asomo a la ventana. El silencio invande la calle y escucho el cigarrillo, consumiéndose. Y yo me consumo con él. Veo el mar a lo lejos. Me planteo tantas cosas... Miro al cielo, a los árboles. Hace frío? No lo sé. El reloj hace más ruido de lo que me imaginaba. Qué hora debe de ser? Dejo caer el cigarrillo. Se apaga, y yo me apago con él.

lunes, 18 de abril de 2011

Una altre vegada... dues cares.


Un altre vegada sa mateixa historia de sempre. Es repeteix sense turar-se. Cada volta mes, i mes, i mes! Sense poder fer res per impedir-ho.
I que putes li esta passant a sa gent? I que cojons passa amb el mon?
Esteim sotmesos, molts de noltros, a qualque cosa, a qualque persona. De veres ho necessitam?
Estic plena de preguntes, de buits al meu esser, que potser, lo mes segur, no siguin resposos i no siguin omplerts.
Homo... tampoc me va sa vida, amb aixo. Pero crec que necesitam plantejar-nos sa vida una micona.

Dues cares, sa mateixa moneda. Dues cares, sa mateixa persona. Dues cares que tu no has demanades. Dues cares que no soportes, que no admets, que no les vols, que et fan oll. Dues cares que no et mereixes. Pero no importa... de moment.
Sort que hi ha gent sense rencunia, de veres, sort. I encara i aixi, al mon segueix predominant la llei de "l'ull per ull, dent per dent", per desgraci.

QUAN APRENDREM?
Ai, esser huma! Animal egoista...
Un altre vegada, dues cares.


PD: Me sap greu, pero el teclat no me deixa posar accents.

jueves, 10 de marzo de 2011

The flight of hypocrisy

Personas que se evaden de la "realidad" y no dan la cara frente a sus "problemas": si volarais, el mundo se quedaría a oscuras.

"Ojala y quizá" no son suficientes

Enredos, nudos, líos… que nos traen de cabeza y que ¿tratamos solucionar?

Ojala me equivoque. Ojala no sean reales mis pensamientos y de verdad no exista algo así. ¿Os dais cuenta? Pasa el tiempo, el mundo muere a gritos, las personas mueren por dentro, y lo único que sabemos es seguir con nuestras vidas, TAN COMPLEJAS, que ni tan si quiera podemos controlar, que ni tan siquiera nos dejan pararnos a pensar y donde dejamos que los “problemas” nos absorban o demos la espalda al resto. ¿Es realmente lo correcto?

Se que nadie me va a responder. Incluso algunos dirán que lo que estoy pensando es pura tontería, y que quizá deba aburrirme menos, pensar menos.

No son buenos los extremos y puede que, en el fondo, este de acuerdo con esas personas. Quizá también ellos deberían pensar… un poquito mas. Pero tranquilos, vivan la vida, yo también lo hago. Quizá nuestras futuras generaciones no tengan lo misma suerte.

miércoles, 26 de enero de 2011

QUÈ?

Què esperem del mon? Qualque cosa n’hauríem d’esperar quan el nostre destí més previsible és viure-hi. Si més no, si vols estar viu, no hi ha cap altre remei.

Has observat qualque vegada el teu barri amb uns altres ulls? D’una altra perspectiva? Jo un dia ho vaig fer, i no em va oferir una grata sorpresa.

Una dona plorava enmig del carrer, amb un home al costat que no aturava de cridar, i un nin mig espantat que no deixava de demanar a la mare amb veu lleugerament tremolosa “mare, de debò que aquest any els reis s’han perdut!?”.

Va ser inoblidable aqueixa tarda. Mai, però de debò, mai m’havia aturat a observar la vida de tota la gent que m’envoltava. “I ningú fa res per tota aquesta gent, que tan malament d’alguna manera sobreviu?”, vaig demanarme jo durant molt de temps…

Senyores, senyors, jo ja sé què esperar del món en aquesta vida: hipocresia. L’he vista per a totes bandes pel tot el món, com un virus que no ens adonam que hi es allà, just als nostres nassos. Fins i tot jo mateixa no me n’he adonat.

Ningú farà res per ajudar a ningú, ningú voltara el cap per a donar-se com de dolenta pot ser la gent que deixa cada dia enrrere, per oblidar-se que existeix. I això tots ho sabem, per molt que ens consti admetre. Per què a ningú li agrada pensar que, mentre el teu fill estudia a l’escola, un altre lluïta per la seba vida a l’altra banda del món.

No cal que ara canviïs el món després de llegir aquest text. No podries canviar res tot sol, pensa-ho. I encara menys si tens la mateixa edad que jo. Però s’ha de ser espavilat, no trobes? Solucionem entre tots d’arrel el problema. Surt al carrer, canvia la perspectiva del món a tota persona que puguis, arriva a les profunditats d’aquest virus que tant mal ens està causant i, quan arribis a aquest punt, demanalí al poble: i ara, que esperam del món?