Què esperem del mon? Qualque cosa n’hauríem d’esperar quan el nostre destí més previsible és viure-hi. Si més no, si vols estar viu, no hi ha cap altre remei.Has observat qualque vegada el teu barri amb uns altres ulls? D’una altra perspectiva? Jo un dia ho vaig fer, i no em va oferir una grata sorpresa.
Una dona plorava enmig del carrer, amb un home al costat que no aturava de cridar, i un nin mig espantat que no deixava de demanar a la mare amb veu lleugerament tremolosa “mare, de debò que aquest any els reis s’han perdut!?”.
Va ser inoblidable aqueixa tarda. Mai, però de debò, mai m’havia aturat a observar la vida de tota la gent que m’envoltava. “I ningú fa res per tota aquesta gent, que tan malament d’alguna manera sobreviu?”, vaig demanarme jo durant molt de temps…
Senyores, senyors, jo ja sé què esperar del món en aquesta vida: hipocresia. L’he vista per a totes bandes pel tot el món, com un virus que no ens adonam que hi es allà, just als nostres nassos. Fins i tot jo mateixa no me n’he adonat.
Ningú farà res per ajudar a ningú, ningú voltara el cap per a donar-se com de dolenta pot ser la gent que deixa cada dia enrrere, per oblidar-se que existeix. I això tots ho sabem, per molt que ens consti admetre. Per què a ningú li agrada pensar que, mentre el teu fill estudia a l’escola, un altre lluïta per la seba vida a l’altra banda del món.
No cal que ara canviïs el món després de llegir aquest text. No podries canviar res tot sol, pensa-ho. I encara menys si tens la mateixa edad que jo. Però s’ha de ser espavilat, no trobes? Solucionem entre tots d’arrel el problema. Surt al carrer, canvia la perspectiva del món a tota persona que puguis, arriva a les profunditats d’aquest virus que tant mal ens està causant i, quan arribis a aquest punt, demanalí al poble: i ara, que esperam del món?
